Organitzada per l’artista Rashid Johnson, l’exposició adopta una estructura deliberadament polifònica. Johnson va convidar els artistes Charles Gaines, Firelei Báez i Cristina Iglesias a proposar artistes externs a la galeria, dispersant així l’autoritat curatorial i permetent que l’exposició es desenvolupés a través d’afinitats, divergències i converses. Aquesta metodologia impulsada pels mateixos artistes reflecteix la premissa central de la mostra: que l’orientació no és una cosa fixa ni heretada, sinó una realitat que es negocia contínuament a través de les relacions i els actes d’imaginació.

Organitzada de manera flexible, l’exposició reuneix pràctiques materialment i conceptualment diverses. A través de les seves juxtaposicions, emergeixen constel·lacions més àmplies al voltant de qüestions com el temps i la memòria material, la migració i el desplaçament, les històries colonials i les seves persistències, els sistemes i la improvisació, la vulnerabilitat i la resiliència. Al llarg d’aquestes obres apareixen subjectes, paisatges i formes suspesos entre llocs, identitats i temporalitats, habitant estats d’esdevenir més que no pas d’arribada.

L’exposició està profundament vinculada a la posició singular de Menorca dins la Mediterrània. Tal com assenyala Cristina Iglesias, el Mediterrani conté tant el llegat de les civilitzacions antigues com les realitats contemporànies de la migració, el moviment i la incertesa. Situada al seu extrem occidental, Menorca esdevé un lloc des del qual pensar el mar no com una frontera, sinó com un espai de trànsit i transformació constant. En aquest context, Directionless proposa que l’art no ofereix ni una destinació ni una solució. Més aviat, ofereix un conjunt de pràctiques per conviure amb la incertesa, afrontar l’esgotament sense sucumbir-hi i descobrir formes de connexió, imaginació i possibilitat dins d’unes condicions que romanen obertes i sense resoldre.